dimecres, 16 de maig de 2018

Sobre el dolor

L'altre dia em va mossegar un gos. Un ullal se'm va quedar enfonsat a la carn i jo no podia retirar la mà. Ell premia les dents una vegada i una altra, i jo no sabia què més fer per desenpallegar-me'n.
Curiosament, per molt intens que sigui el que ens està passant, una part del nostre cervell és capaç d'abstreure's de l'emoció i pensar amb tota racionalitat amb el que està succeint. Ja pots plorar o riure, que la teva ment sempre té un raconet per debatre's per quin motiu ho fas. És allò que després rememores a càmera lenta i t'adones que has tingut milers de pensaments diferents en pocs segons.
En aquest cas, el meu cap es va dedicar a pensar sobre el dolor. Mentre jo intentava alliberar-me, el gos seguia mastegant, i a cada fiblada desitjava que allò s'acabés. És espaordidora la impotència que pots arribar a sentir quan alguna cosa t'infligeix dolor i saps que si aconsegueixes parar-ho, s'haurà acabat, però n'ets incapaç. Imagina't com s'ha de sentir de presoner del seu propi cos una persona amb fibromiàlgia.
Mentrestant, el meu jo racional es preguntava què ho fa, que el dolor sigui dolor. I podríem ampliar la pregunta a qualsevol altra sensació física, com la picor, les pessigolles, la calor o el fred... Què és el que fa que sentim? Evidentment, tot el que tinc d'aprenentatge científic m'aboca a pensar que es tracta de la interpretació cerebral d'uns estímuls elèctrics, però hi ha un pas que se m'escapa. Com un estímul elèctric es converteix en una imatge al meu cervell, en un record, en la necessitat de retirar la mà quan em cremo? En quin moment deixa de ser física? Quan i com el cervell es converteix en ment?
Són preguntes de les quals mai en sabré la resposta, però no puc deixar de fascinar-me pel que és la realitat i tot allò que la conforma en general, i en el nostre cervell com a ens en particular.

dimarts, 13 de març de 2018

Blindspot 3x14

BLINDSPOT 3x14
Resultat d'imatges de blindspot 3x14

[SPOILERS]
Espectacular capítol trepidant a l'estil del dia de la marmota, o de no sé quin capítol de Xena, que es desperten contínuament al mateix dia i l'han d'anar repetint. En aquest cas, és un capítol totalment centrat en la Patterson, que és ferida per una explosió i recrea les mateixes escenes al seu cervell mentre està en coma. Em recorda moltíssim a un altre capítol brillant de House, "Tres historias", es deia, que tenia un plantejament similar.

 Resultat d'imatges de blindspot 3x14

Aquesta recreació continuada del mateix dia li servirà per aconseguir diverses coses, com la resolució del cas que els ocupa i la superació de diversos traumes, com sentir-se culpable per la mort de la seva parella al principi de la sèrie (en David), i de dos companys de feina. És molt bonic veure com és la personificació d'en David qui va guiant la Patterson i li va donant pistes velades que la portaran a solucionar el cas, tal com ja feia en vida (i, per cert, era un dels seus encants). Finalment, serà capaç de perdonar-se a si mateixa i deixar-los marxar ascensor amunt.

https://twitter.com/twitter/statuses/972334735719460864

Resultat d'imatges de blindspot 3x14 david elevator

També apareix en Borden, cosa que l'ajudarà a pair la seva traïció i creure's capaç i amb forces per engegar una nova possible relació sentimental.

Una de les perles del capítol és la frase "trenca el cercle", que li va repetint en David, i que creus que ho resol quan descobreix la pista final del cas trencant un cercle dels tatuatges de la Jane (cosa que ja és prou complicada), però no, aquella frase encara tenia més significat, i ha de seguir anant més enllà per entendre-ho.

Resultat d'imatges de patterson blindspot break the loop




diumenge, 11 de març de 2018

Coco (2017)

COCO (2017)
Resultat d'imatges de coco 2017

Pixar torna a deixar el llistó molt alt amb una pel·lícula original i molt tendra. Ens parla de la vida d'en Miguel, un nen apassionat per la música, però que a casa li tenen absolutament prohibida. El motiu és que el seu re-rebesavi va abandonar la seva dona i la seva filla (és a dir, la re-rebesàvia i la rebesàvia d'en Miguel) per seguir el camí de la música, per trobar l'èxit i fer fortuna. Aquest estigma queda gravat a foc a l'ànima de la família i es va perpetuant generació rere generació. En Miguel, però, decidirà rebel·lar-s'hi.
La pel·lícula ens parla sobre la contraposició entre les coses que ens apassionen i les que hem d'abandonar per seguir els nostres somnis, algunes d'elles tan importants com la família. Durant tota la trama, et van fent canviar d'opinió i posar-te a favor d'uns i altres, ja que en cap moment són clars sobre quina és la millor opció. Segurament, això és part de la gràcia, ja que no hi ha una resposta correcta. Però la seva proposta pel que fa al final, és sorprenent i molt grata, des del meu punt de vista.

Una cosa que encara em fa al·lucinar a dia d'avui és la perfecció que aconsegueixen en l'animació. Textures, colors, detalls... Recordo quan van aconseguir que els cabells semblessin de veritat. En aquesta pel·lícula m'ha encantat com d'extremadament fidels són amb les imatges quan toquen la guitarra. No és un simple moviment sobre les cordes, sinó que els dits realment toquen les notes que es senten a l'àudio. Estic segur, tot i no saber res d'animació, que això no ha de ser fàcil.

Un altre tema central i molt ben tractat, és la mort.  No dic més per no fer spoiler (a sota en parlo una mica més), però et donen una visió de la vida i la mort molt bonica, i que ens permet somiar, per què no, en altres coses que no impliquin la desaparició total d'un mateix.
Resultat d'imatges de coco dia de los mertos

Ah, i m'ho deixava: m'encanta que el títol de la pel·lícula sigui Coco, tot i que no ha estat fins ben avançada la pel·lícula que no he entès per què :P

Resultat d'imatges de ABUELA COCO


[SPOILERS]
M'ha semblat molt original el tema del Día de los Muertos, que els morts puguin tornar a veure't un dia a l'any i gaudir d'una estona plegats és una visió molt esperançadora de la mort. A més, plasmen en pantalla de forma molt poètica allò que sempre es diu, que "no mors realment fins que no ets oblidat". Continua sent molt trist, però almenys tens una segona oportunitat.
La història del pare de la Coco, i la ironia del destí que fa que no pugui veure la seva filla fins que ella mori, però que serà quan ella mori que ell desapareixerà i, per tant, seguirà sense poder-la veure, em sembla un detall brillant de guió. És preciós que finalment puguin retrobar-se i que se sàpiga la veritat sobre la història del pare, i que realment no els hagués abandonat.

El joc entre la trama principal i les cançons de l'Ernesto de la Cruz són un altre bon detall. Primer sents les cançons i et semblen senzilles peces que no van més enllà de ser un èxit comercial, però després entens tota la connexió que tenen amb la vida del pare de la Coco, i no només això, sinó que són la clau per descobrir la traïció de l'Ernesto de la Cruz.

Resultat d'imatges de ernesto de la cruz coco

En Dante, el gos, no sé si és perquè tinc debilitat pels gossos, però m'ha enamorat. Sap la veritat des de bon principi, i et fan creure que només és un animal babau que se li embolica la llengua a la cara. Ah! I es diu Dante també per una de les pel·lícules de l'Ernesto de la Cruz!

Resultat d'imatges de dante coco

En definitiva, i em repeteixo, Pixar es torna a superar en una pel·lícula que augmenta la seva filmoteca d'èxits merescuts. Un plaer poder-la gaudir.







dilluns, 5 de març de 2018

Què és, ser feliç?

QUÈ ÉS, SER FELIÇ?

Diuen que la felicitat és efímera, que mai es pot aconseguir completament, que s'escola entre els dits i que tens el temps just per començar a degustar-la abans que hagi desaparegut sense deixar rastre i sense avisar. En part, és indiscutible que és així, però llavors, què? La vida és una cursa on perseguim, incansables (en el millor dels casos) una fita que no podem assolir? Si realment cregués que és així, com en d'altres èpoques he cregut, seria la punyalada de tristor més punyent que et pot clavar la realitat. I això et pot deixar estabornit i incapaç d'abandonar mai més la frustració.

I és que, quan estem menjant-nos alguna cosa que ens agrada, quan escoltem una cançó que ens agrada... quin és el moment exacte en què ens agrada? Com podem dir que estem gaudint d'alguna cosa si, al segon immediatament posterior, allò ja s'ha fos? A sobre, el temps és infinitament divisible, de manera que no som aptes ni per concebre una cosa que no podem palpar. Per què no dir, doncs, que no existim? És comprensible pensar que el present no existeix, perquè tot, al succeir, ja és immediatament passat i, per tant, nosaltres no podem formar part d'una cosa que no existeix. Aquests pensaments em van tenir angoixat una bona temporada, ja que no aconseguia sortir de la presó que m'havia creat: "Ara no sóc, perquè ara ja és abans i l'abans ja no existeix. No puc notar, no puc sentir, res és real". Fins que, per sort, vaig descobrir les Paradoxes de Zenó, la més famosa de les quals, la d'Aquiles i la tortuga, ve a dir que no podríem avançar caminant perquè, per fer un metre, abans has de recórre'n mig però, alhora, per fer-ne mig, abans n'has de recórrer la meitat de mig, i així infinitament fins que t'adones que seguint aquest raonament no podries avançar. I malgrat això, a la realitat, avancem. Per tant, es tracta d'un argument falaç per alguna meravella del llenguatge que sóc inapaç de comprendre, aplicable també, em vaig adonar, al fet que m'angoixava, i que va desaparèixer a l'instant.

Així doncs, malgrat que sembli que el present no existeix, resulta que, efectivament, som capaços de viure'l i gaudir-lo. Aferrem-nos això amb dents i ungles. I ampliem-ho. La felicitat no té perquè limitar-se al moment únic i malauradament efímer. La felicitat pot ser un estat constant, mantingut, en el qual hi ha alts i baixos que alteren el teu estat d'ànim, però que no destronen quelcom que és major. Es pot estar trist, enfadat o avorrit, sent feliç. La felicitat és tenir-ho tot, adonar-se i convènce's que no es necessita més, i entendre que la resta serveix per modular altres sentiments, però que aquest pot ser intocable. 

Per a mi, la fugacitat de la felicitat és un mite. N'hi ha prou amb quatre coses bàsiques i, sobretot, els petits detalls. Saber apreciar el que es té, i buscar el que es desitja sense deixar-se dominar.

dissabte, 3 de març de 2018

Say hello to Black Jack

SAY HELLO TO BLACK JACK

Imagen relacionada 

Fa un parell de mesos, vaig començar aquest manga dedicat al sistema sanitari japonès, des d'una perspectiva francament crítica. Jo vinc de veure sèries com Scrubs o House, infinitament recomanables les dues des de punts de vista diferents, i tenia ganes de seguir per la mateixa línia. Porto uns 20 capítols, i ja puc dir el que em sembla que és una voluntat precisa de l'autor: remoure consciències. Amb un estil de dibuix cru i directe, molt acurat en els detalls i amb un punt histriònic a l'hora de dissenyar personatges, amb el que tinc la sensació que intenta donar una contrapartida a la seriositat del tema que tracta, aborda qüestions controvertides i espinoses, com el paper del metge com a element modulador de l'atzar de viure o morir per culpa d'una malaltia, i de com l'ego, els interessos econòmics o el prestigi professional poden decidir sobre la vida del pacient, el qual està completament indefens.
L'ambient és molt fosc, i et mostra una realitat sòrdida i gairebé pestilent, on el protagonista intenta sobreviure i, sobretot, fer vàlides les seves creences nobles davant un sistema corrupte i impossible de controlar. 
En el fons, interpreto (o vull creure, ja veurem per on anirà la història) que és la història d'un raig d'esperança en un món sufocant on és més fàcil i còmode deixar-te portar pel corrent que plantar cara a les injustícies.
 Imatge relacionada

dimecres, 28 de febrer de 2018

Konjiki no Gash!

Konjiki no Gash!

Resultat d'imatges de konjiki no gash manga

 Heus aquí  un dels manga amb els que m'ho he passat millor de tots els que he llegit. Recordo quan en feien la versió animada fa uns anys, que la vaig enganxar per casualitat algun cop, i em va semblar infantiloide... la meva adolescència també hi devia tenir alguna cosa a veure. Ja de més gran, vaig trobar-ne alguns volums a la biblioteca i li vaig donar una oportunitat. I sort que ho vaig fer.
La veritat és que el plantejament sembla el típic shonen d'aventures i combats suat i repetit fins a la sacietat. Possiblement, molta gent és d'aquesta opinió. Però per a mi té alguna cosa més. Un humor absurd sublim i una èpica vibrant.

Resultat d'imatges de konjiki no gash manga

Aquest és en Gash, un nen dimoni (del típic món dels dimonis) que és enviat al món humà, juntament amb 100 altres nens dimonis, per tal de lliurar una batalla que es celebra cada mil anys per escollir el nou rei del món dels dimonis. Un dia, un geòleg que està treballant a Anglaterra, el troba inconscient en un bosc al costat d'un llibre amb símbols inintel·ligibles, i decideix enviar-lo al seu fill, en Kiyomaro, un noi superdotat amb problemes d'adaptació escolar, per tal que el cuidi i en pugui esbrinar més coses. Un cop al Japó, descobriran que en Gash no recorda res del seu passat i té poders dels quals no n'és conscient, que apareixen quan en Kiyomaro llegeix els símbols del llibre que ningú més és capaç d'entendre. Gairebé immediatament, es veuran arrossegats a la batalla per ser rei, on desenvoluparan un vincle indestructible i coneixeran amics i enemics a parts iguals.

Resultat d'imatges de konjiki no gash lost partner

Les històries tenen absolutament de tot, i són capaces d'arribar-te a l'ànima, ja sigui amb l'èpica dels combats, que estan molt ben treballats, fins a l'emotivitat de les situacions que es produeixen.


[SPOILERS]
Un dels temes recurrents del manga, és el moment en el qual un tàndem humà-dimoni perd un combat. Normalment, l'enemic acaba cremant el llibre del perdedor, la qual cosa fa que el dimoni desaparegui i retorni al seu món, sense poder trepitjar mai més el món humà i, per tant, sense poder tornar a veure la seva parella humana. Sorgeixen escenes tristes i precioses que em van fer endinsar de ple dins la història.


Imatge relacionada


Us animo a seguir-la, i si ho feu, ja em direu el què! 

diumenge, 25 de febrer de 2018

The butterfly effect

THE BUTTERFLY EFFECT


Resultat d'imatges

 La veritat és que només pel títol, aquesta pel·lícula em feia venir moltes ganes de veure-la. El misteri i el lleuger misticisme del fenomen feia que pogués imaginar una gran història. I no ha estat gens malament. És una cadena d'escenes que et deixen amb preguntes que són respostes més tard, quan sembla que tot allò que no havies entès pren sentit, i la sensació és la de veure la llum.
La història gira entorn la vida d'un noi que ha passat una infància marcada per diversos fets terribles, i un cop és adult, descobreix que pot tornar al passat llegint els seus diaris que escrivia quan era petit. Ell patia crisis d'absència, i es va acostumar a escriure-ho tot per intentar superar aquest fet, i és gràcies a això que provarà de tornar al passat per canviar aquelles coses que no van sortir prou bé. La pel·lícula explora el que pot passar quan intentes canviar el teu passat, donant-nos certes moralines que casen perfectament amb la definició de l'efecte papallona.
El final, a més, em sembla la culminació d'un seguit de situacions que s'acceleren com una vagoneta sense frens, que segurament deixa diversos regustos segons l'espectador, però que a mi, personalment, em va satisfer molt.

dilluns, 30 de setembre de 2013

Reflexions

I avui, assegut amb els braços plegats i amb la mirada travessant una pantalla que em deu conèixer més que jo mateix, em pregunto sobre la conveniència d'escriure en un blog, i si en el que acabo d'escriure hi ha algun barbarisme.

divendres, 23 de desembre de 2011

dijous, 15 de desembre de 2011

Consell d'Edelstein

 "No et preocupis pel que els altres pensen de tu,
ja en tenen prou preocupant-se pel que tu penses d'ells."